Parlant de paisatges

Sumo paisatges, carícies, persones, llocs.
I modulo el temps entre corxeres i blanques,
en un constant tic tac que corre i que a vegades no atrapo.

On acaben les ciutats i on comencem nosaltres?
Dolça mescla de caos, ciment, emocions.
Aterrar, respirar fons, plorar, riure, abraçar-se, buscar un lloc, trobar-se...
sobre tot trobar-se.
Formar part d’un lloc precís i d’un precís moment,
d’una ciutat gran però estranyament familiar.
Olors, colors i un decorat d’alta muntanya que no sembla de veritat,
amb un cel pintat de núvols que de tan a prop sembla possible tocar-lo.

I sumant paisatges vaig pintant-me a mi,
el meu voltant, la gent que conec, amb la que visc i amb la que penso.
Un gran quadre que va passant d’un paisatge a un altre,
que canvia de color, textura, intensitat.
I que tothom i te un troçet per estampar-hi algun detall.