"El territori és la vida" (por Anna Boix)

jueves, 23 de septiembre de 2010

Hoy tenemos la suerte de contar con otra participación más, para ir enriqueciendo este blog con diferentes perspectivas.
Así que os presento a Anna (Boix) que está a punto de terminar su proyecto de viaje por América Latina durante un año. Desde México ha llegado a Colombia, viajando con otros personajillos lindos (Lola, Eric, Roser). Esta vez nos deja sus sensaciones sobre el "Encuentro por la vida del Darién", al que asistieron a principios de este julio, en el norte del Chocó colombiano.
El Darién, para quien no lo sepa, es una zona de selva de enorme biodiversidad (declarado Patrimonio Natural Mundial por la UNESCO en 1994) que comparten Colombia y Panamá y único trozo donde no se ha construído (aún) la famosa carretera panamericana.Y, precisamente, éste era el motivo del encuentro, una forma de conocer y unificar resistencias ante este mega proyecto que parece que ya no tenga marcha atrás... o tal vez sí...
El texto va en catalán. Para quienes no lo habléis, os animo a leerlo igualmente, que con un poco de paciencia y con un poco de ayuda (soft català traductor) lo entenderéis seguro!
Por otra parte, también os dejo unos links que hablan más del Darién, del proyecto de la Transversal de las Américas (la Panamericana), de otros proyectos de extracción económica que se han dado en la zona (y donde los grupos paramilitares también hicieron su aparición) y de la situación de las comunidades en resistencia. Los dos primeros son de una organización ecologista llamada "Salva la Selva" que también realiza acciones de incidencia y apoyo (por si alquien quiere implicarse más!).
No destapar el tapón del Darién - Salva la selva
Antecedentes
Comunidades del Darién resisten a la Transversal de las Américas




Hola gent bonica!

Uf! Som a Colòmbia, i acabem de tornar de comunitat. Hem estat una setmana a la selva del Darién, al departament del Chocó, frontera amb Panamà. Des de la comunitat afro Nueva Esperanza en Dios, que juntament amb la comunitat Nueva Vida formen l'organització CAVIDA, es va organitzar una trobada per caminar fins a la frontera amb Panamà, per la zona del Darién, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que està amenaçada per la construcció de la transversal de les amèriques, una carretera que ha de destrossar tot aquest paratge i la gent que hi habita. La trobada culminava amb una consulta a les comunitats sobre si volen o no aquest megaprojecte.
Un grup de gent, sobretot de Bogotà, venien de 5 dies de pedalada, fent una triatló (bici, barca, i pota). Nosaltres ens hi vam sumar a la barca.

L'experiència......brutal! El lloc......brutal! La gent........brutal!

Finalment no vam caminar fins a la frontera. Vam sortir de Nueva Esperanza per arribar a Juun Puhubuur, un poblat indígena wounnan on vam passar 3 dies abans de tornar a Nueva Esperanza. Lloc idíl·lic vestit de verd imponent, de cases de fusta rodones, obertes per tot arreu, amb sostre cònic de palla, i el riu allà mateix, artèria de la vida.

Un matí, la meitat del grup va marxar amb barques a caminar un tros en direcció a la frontera. La resta ens vam quedar per treballar alguns temes sobre la consulta. I aquí vaig aprendre molt, moltíssim. Vam fer 3 grups: indígenes, afros, i la resta (nacionals i internacionals, la majoria de ciutat menys un compa zapatista!). Havíem de definir territori. Amb 10 min els indígenes havien fet; amb 15 o 20 els afros. Nosaltres vam estar 45 min fins que ens van dir prou. Vam estar parlant de la compartimentalització del territori, dels territoris i territoris que hi ha dins una mateixa ciutat, del cos com a territori, de com tot això ens afecta en la forma de relacionar-nos i veure el món... molt interessant. Arriba la posada en comú i comencen els indígenes dient “EL TERRITORI ÉS LA VIDA”. A continuació els afros, dient “EL TERRITORI ÉS LA VIDA”. Uau! Nosaltres ni ho havíem esmentat en 45 min de paraules i paraules. I em va deixar glaçada l'afirmació, que no parla d'una part indispensable per la vida, no: ÉS la vida. I veus on viuen i veus com viuen i pots començar a intuir el que afirmen amb tanta fermesa i senzillesa. I penses que, cada desplaçament que aquestes comunitats han viscut és com una mort. Els arranquen del seu territori ja sigui per carreteres, per explotació minera o de cultius extensius. La comunitat indígena ha patit 3 desplaçaments des que el 1974 el seu territori va ser declarat parc nacional i no hi podia viure ningú, per mantenir-lo verge i 35 anys després rebentar-lo amb una autopista. La comunitat afro va ser desplaçada el 1997, i després de viure 4 anys (!!!) en un pavelló poliesportiu van retornar, creant CAVIDA, i les dues comunitats, que actualment son zona humanitària. Ara, tant uns com altres, tornen a tenir l'amenaça a sobre.

I no són les úniques. Hi havia persones provinents de molts indrets diferents de Colòmbia, amb situacions ben similars: desplaçaments, retorns, noves amenaces, assassinats de líders comunitaris... Mentrestant, la guerrilla, l'exèrcit i els paramilitars fan la seva guerra pel narcotràfic, acusant a la població de complicitat amb uns o altres i desplaçant-la amb l'excusa d'implicació a la guerrilla.

Vam arribar a Colòmbia 2 dies abans de la segona ronda de les eleccions presidencials, pensant que seria interessant viure aquest moment. El dia va passar com qualsevol altre. I amb el 70% de vots, de nomes el 30% de la població, continua la línia uribista. I és que no canvia la situació si governa un o l'altre. El canvi pel que lluiten, resisteixen i aposten és molt més profund.

I per acabar, per explicar-vos encara més com de màgic han sigut aquests dies, el Teo, un noi argentí que porta 5 anys vivint a Bogotà em va demanar el 2n o 3r dia de la trobada que és el que m'havia agradat mes del viatge. Guate, vaig dir, per la gent i l'institut; encara que a Chiapas també va ser super interessant conèixer les comunitats zapatistes; oh! I a El salvador vam conèixer una escola d'art amb un projecte guapíssim. No vaig saber escollir. L'últim dia de la trobada, em va sorprendre sola, al mig d'un camp, mirant com es feia fosc i el cel i els núvols jugaven capritxosos mentre es començaven a retallar les siluetes d'infinits arbres. Cómo andas? Uaau, molt bé. Crec que enlloc durant el viatge m'havia sentit com aquí. Trio aquest lloc, sí.

I tot això ho hem compartit amb gent preciosa de Manresa (sí, manresans, ens hem trobat l'Oriol Segon), de Medellín, de Bogotà, de França, Bèlgica, Chiapas, i tants i tants racons de Colòmbia que ens esperen.

Uf! tot això i encara no us he parlat del Félix, una autoritat indígena nasa amb qui he compartit algunes xerrades i que ha tingut a veure en tot això...........Tot vindrà.

Petons i somriures i vida viva!!!
annaboix

1 comentarios:

Anónimo dijo...

"""Que facil resulta definir la vida a los que se la niegan.......

""""Que dura es la realidad para tantas y tantas personas....

""" Que privilegiados somos tantos y tantos que no hemos sufrido esas agresiones y carencias......

juan